Els espanyons i la llengua espanyona

Als espanyols els hauríem d’anomenar “espanyons”, els catalans.

Etimologia

El nom “espanyol” per referir-se als espanyols és d’origen català, jo crec.

Pel Tractat dels Pirineus, 1659, els espanyols esquarteraren Catalunya i cediren Catalunya Nord als francesos. Va ésser llavors que els catalans començaren a denominar els oligarques castellans – que sempre anaven inflats – amb el nom de “espanyols”, “els espanyols” i la seva llengua – els aristòcrates castellans parlaven encarcarats – “espanyol”. Es pot suposar que la paraula “espanyol” es va aplicar en sentit pejoratiu, com un insult, establint una relació entre els nobles castellans sempre tan inflats, “espanyols” i els “bunyols” que també són inflats.

És molt probable que en aquella època molts de nobles castellans es denominessin a sí mateixos “españones”. Podeu constatar a la Xarxa hi ha moltes webs que fan referència al cognom “españón”, en especial de l’Amèrica llatina.

Amb la meva somera investigació, he descobert, sorprès, que a la Xarxa s’utilitza correntment el qualificatiu de “españón” i “españona” . Així, podeu veure que a la Xarxa hi figuren “canción españona”, “película españona”, “gira españona”, “nacionalidad españona”, “liga españona”, “literatura españona” i moltes altres entrades.


No és, per tant, una “boutade” suposar que els espanyols canviaren el qualificatiu “españón”, “españona” per la denominació d’origen català “español”, “española”. Podem constatar que en llengua espanyola quasi no hi terminacions de qualificatius en “ñol”, mentre que és corrent en català; vegi’s: bunyol, pinyol, reganyol, rossinyol, sunyol, ginyol, grinyol, guinyol, estanyol.

En canvi, en espanyol, els noms derivats que s’haurien de correspondre amb els derivats del nom “España”, majorment, acaben en “ñon” o amb “on”, com per exemple: de Borgoña, borgoñón, de Gascuña, gascón, de Bretaña, bretón, (Auñon, poble de Gadalajara), (Azañón, poble de Guadalajara) (Bañón, poble de Terol), de carroña, carroñón, de apaña, apañón, de peña, peñón, de piña, piñón, de caño, cañón, de coño, coñón, gañón per gañote, de maraña, marañón, de regaña, regañón, de sabaña, sabañón (Uñón, cognom corrent a Segòvia; municipi peruà). De España, españón.

O sigui, els espanyols són pròpiament “espanyons”, “els espanyons”, les espanyoles són “les espanyones” i la llengua és la llengua “espanyona”. Convé parlar amb propietat.
Jo veig com a possible que els catalans posin de moda a la Xarxa la paraula originària “espanyó”.


P.S.: Posteriorment, he trobat un article d’Antonio Fontán, expresident del Senat, publicat a l’ABC, on es confirma la meva suposició sobre l’origen català de la paraula “español”.
Fontán diu:
“Hace ya un siglo que los sabios empezaron a advertir que la palabra "español" es ajena al genio del idioma castellano. En 1904 don Ramón Menéndez Pidal escribía que «esa terminación «-ol» no se usa en nuestra lengua para significar naciones». Es, añade, el resultado de una «disimilación» para evitar la acumulación de las dos consonantes nasales de un antiguo «españón», que es voz construida con el mismo sufijo que bretón, sajón, frisón, lapón, borgoñón, etc. Tenía razón el maestro. Lo castizo en nuestra lengua era «españón». Así se lee, hacia 1240, en el poema de Fernán González. «Desque los españones a Jesucristo conocieron, / desque en la su ley bautismo recibieron, / nunca en otra ley tornar quisieron, / mas por guarda de aquesta muchos males sufrieron». Unas estrofas más adelante el poeta llama a San Eugenio, el obispo godo de Toledo, «de españones pastor»”

I, al paràgraf final, diu:

“Fueron los retornados que poblaron los condados catalanes y enriquecieron su demografía, los que, junto con sus personas, oficios, hábitos y familias, trajeron consigo el apellido de «hispanioli», sobre el que la lengua catalana acuña la voz «español» y, a través del castellano, se la regala al mundo. Los primeros «españoles» que se llamaron así fueron los abuelos de los catalanes de ahora”. (ABC, 8.7.2003).


Jo crec que encara riurem amb aquests espanyons sempre tan inflats com a calàpets.